Thread Oficial: F.C Barcelona 2016/2017

Cruyff i Montalban
31/08/16 02:00 - LLICENCIAT CAFE - Jordi Osúa

Foto: ARXIU.
1
Diversos paral·lelismes unien aquests dos genis, l'un literari i l'altre futbolístic, des dels inicis fins a la seva mort abans d'hora

Fa 43 anys, el 5 de setembre del 1973, en un partit amistós contra el Cercle de Bruges, el Futbol Club Barcelona va presentar un nou jugador: Johan Cruyff. Des d'aleshores, el periodista Manuel Vázquez Montalbán va seguir amb especial interès la seva trajectòria esportiva.

Diversos paral·lelismes unien aquests dos genis, l'un literari i l'altre futbolístic. Tots dos procedien d'un barri desafavorit d'una gran ciutat, van patir l'absència del pare durant la infantesa, van superar dificultats econòmiques i socials, el seu triomf professional va ser a costa del seu cor –quatre by pass un i dos l'altre així ho certifiquen– i només una mort abans d'hora va ser capaç de posar fi al seu frenètic activisme.

El fitxatge de Cruyff responia a una doble necessitat. Calia un jugador pont que restituís la comunicació entre l'entrenador, Rinus Michels, i la plantilla i, alhora, un revulsiu que garantís la victòria del president Montal. A més, amb aquesta incorporació, el club recuperava la iniciativa després del cas Di Stéfano, en reeixir en les negociacions amb l'Ajax, sota la pressió de la Phillips, ja que els holandesos preferien traspassar el jugador al Real Madrid. El delicat context polític no es podia permetre un nou greuge centralista, i la Federació Espanyola de Futbol va optar per inhibir-se (Cruyff o el inicio de la década prodigiosa,a Triunfo).

Per Montalbán, Cruyff no era tan sols un jugador. Els socis el consideraven un “patrimoni col·lectiu” que calia protegir; els seus companys li agraïen el ressò internacional i l'augment tant del sou com de la seva cotització; els catalanistes s'emocionaven en saber que batejaria amb el nom de Jordi o Núria el seu futur fill o filla; els presidents dels altres clubs esperaven ansiosos la seva visita per duplicar o triplicar el taquillatge; els periodistes locals defensaven l'honor de Cruyff davant dels atacs de la premsa de la capital; a la Model els presos polítics se sentien confortats quan rebine el seu autògraf; un diari barceloní publicava un article cada setmana amb la seva signatura; i es guanyava el favor del públic espanyol amb un perfil amable i humil (El cruyffismo, a Triunfo, 1974).

El jugador holandès va esdevenir un ídol indiscutible per al barcelonisme. No obstant això, es tractava d'un vincle basat més en el resultat que en el sentiment, menys apassionat i més supeditat a les victòries (El ídolo,a Tele/eXpres, 1974). Després de quatre temporades, Cruyff va anunciar la seva retirada com a jugador deixant un record comparable al de Kubala i Samitier que no es corresponia amb els seus èxits esportius (Un sucesor para Cruyff, a Triunfo, 1978).

Deu anys més tard, va tornar com a entrenador, i Montalbán, malgrat els seus dubtes inicials, va acabar gaudint de l'equip dirigit per Cruyff no tant pels títols conquerits, sinó per aquells “deu o quinze minuts de joc en estat de gràcia” que el dream team oferia en cada partit (El Barça és el nostre club, Columna, 1992). Fins i tot, va reconèixer que com a tècnic mereixia un lloc preferent en la memòria del barcelonisme (Kubala, entre Gamper y Cruyff, a El País, 2002).

Cruyff va influir en decisions clau que van fer possible l'exitós palmarès blaugrana. Va tenir molt a veure en el nomenament de Rijkaard i de Guardiola. Va entrenar els que més tard van ser els directors esportius del club: Begiristain, Zubizarreta i Robert. Així mateix, Montalbán li atribuïa el mèrit del fitxatge de Luis Enrique com a jugador blaugrana (Luis Enrique, a Avui, 2002).

Vázquez Montalbán va destacar dos aspectes del llegat de Johan Cruyff. Va aconseguir fer de la pràctica futbolística una filosofia que el va convertir en un dels millors jugadors del segle XX i en un entrenador excepcional (El poscruiffismo, a El País, 1997). A més, va il·lusionar els barcelonistes amb un equip, format per futbolistes del planter i jugadors estrangers, capaç d'aspirar als trofeus més preuats (Cien años azulgrana, El País Aguilar, 1999). Un projecte que tant Rijkaard com Guardiola i Luis Enrique han fet realitat i que sembla que assenyala l'únic camí possible per competir en un futbol sovint segrestat pels interessos dels inversors internacionals.

Varios paralelismos unían estos dos genios, uno literario y otro futbolístico. Ambos procedían de un barrio desfavorecido de una gran ciudad, sufrieron la ausencia del padre durante la niñez, superaron dificultades económicas y sociales, su triunfo profesional fue a costa de su corazón -cuatro by pass uno y dos el otro así lo certifiquen- y sólo una muerte antes de tiempo fue capaz de poner fin a su frenético activismo.

El fichaje de Cruyff respondía a una doble necesidad. Había un jugador puente que restituyera la comunicación entre el entrenador, Rinus Michels, y la plantilla y, a la vez, un revulsivo que garantizara la victoria del presidente Montal. Además, con esta incorporación, el club recuperaba la iniciativa después del caso Di Stéfano, en tener éxito en las negociaciones con el Ajax, bajo la presión de la Phillips, ya que los holandeses preferían traspasar al jugador al Real Madrid. El delicado contexto político no se podía permitir un nuevo agravio centralista, y la Federación Española de Fútbol optó por inhibirse (Cruyff o el inicio de la década prodigiosa, en Triunfo).

Para Montalbán, Cruyff no era tan sólo un jugador. Los socios lo consideraban un "patrimonio colectivo" que había que proteger; sus compañeros le agradecían el eco internacional y el aumento tanto del sueldo como de su cotización; los catalanistas emocionaban al saber que bautizaría con el nombre de Jorge o Nuria su futuro hijo o hija; los presidentes de los otros clubes esperaban ansiosos su visita para duplicar o triplicar el taquillaje; los periodistas locales defendían el honor de Cruyff ante los ataques de la prensa de la capital; en la Modelo los presos políticos se sentían confortados cuando rebine su autógrafo; un diario barcelonés publicaba un artículo cada semana con su firma; y se ganaba el favor del público español con un perfil amable y humilde (El cruyffismo, en Triunfo, 1974).

El jugador holandés se convirtió en un ídolo indiscutible para el barcelonismo. Sin embargo, se trataba de un vínculo basado más en el resultado que en el sentimiento, menos apasionado y más supeditado a las victorias (El ídolo, en Tele / eXpres, 1974). Después de cuatro temporadas, Cruyff anunció su retirada como jugador dejando un recuerdo comparable al de Kubala y Samitier que no se correspondía con sus éxitos deportivos (Un sucesor para Cruyff, en Triunfo, 1978).

Diez años más tarde, volvió como entrenador, y Montalbán, a pesar de sus dudas iniciales, terminó disfrutando del equipo dirigido por Cruyff no tanto por los títulos conquistados, sino por aquellos "diez o quince minutos de juego en estado de gracia "que el dream team ofrecía en cada partido (el Barça es nuestro club, Columna, 1992). Incluso, reconoció que como técnico merecía un lugar preferente en la memoria del barcelonismo (Kubala, entre Gamper y Cruyff, en El País, 2002).

Cruyff influir en decisiones clave que hicieron posible el exitoso palmarés azulgrana. Tuvo mucho que ver en el nombramiento de Rijkaard y de Guardiola. Entrenó a los que más tarde fueron los directores deportivos del club: Begiristain, Zubizarreta y Robert. Asimismo, Montalbán le atribuía el mérito del fichaje de Luis Enrique como jugador azulgrana (Luis Enrique, en Hoy, 2002).

Vázquez Montalbán destacó dos aspectos del legado de Johan Cruyff. Consiguió hacer de la práctica futbolística una filosofía que lo convirtió en uno de los mejores jugadores del siglo XX y en un entrenador excepcional (El poscruiffismo, en El País, 1997). Además, ilusionó los barcelonistas con un equipo formado por futbolistas de la cantera y jugadores extranjeros, capaz de aspirar a los trofeos más preciados (Cien años azulgrana, País Aguilar, 1999). Un proyecto que tanto Rijkaard como Guardiola y Luis Enrique han hecho realidad y que parece que señala el único camino posible para competir en un fútbol menudo secuestrado por los intereses de los inversores internacionales.

[Foto: JOSEP LOSADA.]
Foto: JOSEP LOSADA.
Jordi Mayoral Olivé

L'oportunitat del Barça per ser el club més important del planeta en els propers deu anys depèn d'enriquir la seva identitat pròpia per ser més singular

1. És indiscutible que les fins avui denominades seccions del Barça han estat un puntal per generar un club més plural i guanyador. Tradicionalment, els equips de bàsquet, handbol, futbol sala, hoquei... han donat títols nacionals, estatals i europeus i, per tant, dies de glòria als barcelonistes; cada esport té jugadors llegendaris (Epi, Solozábal, Jiménez, Grau, Sagalés, Barrufet, Masip, Borregán) que han fet vibrar el Palau i han engrandit la història del Barça. Al capdavall, tenir en diversos esports equips que competeixen en l'elit europea és un honor.

2. Aquesta identitat pluriesportiva, aquesta proposta de club gran, contrasta amb les dinàmiques deficitàries dels equips esportius que no són el futbol. És a dir, és la força del futbol la que fa viable que els altres esports puguin comptar amb uns pressupostos més generosos, fet que perment tenir un avantatge respecte a altres competidors locals. Aquesta és una realitat de la qual se sol parlar poc, perquè és incòmoda, però precisament, sense un bon diagnòstic, serà més complicat enfortir la identitat de club pluriesportiu.

3. Pensant a llarg termini i amb l'objectiu de garantir la viabilitat del bàsquet, el futbol sala, l'handbol, l'hoquei... és imprescindible crear lligues europees que enforteixin la competitivitat, la generació d'ingressos a través de drets televisius i de patrocinadors i l'interès dels aficionats i espectadors. Alhora, cal reforçar i redoblar els esforços pel model propi de la Masia, impulsar el talent intern des de baix, intentar que sorgeixin grans esportistes del planter, ja que és la millor manera d'aconseguir una plantilla de primer nivell.

4. Conceptualitzar els esports que engloba el Barça com a seccions pot ser un dels principals impediments per al seu desenvolupament natural. Evidentment, la identitat blaugrana ha de ser compartida, però seria bo dotar de més autonomia cada esport, fomentar criteris organitzatius basats en l'excel·lència i aprofitar la marca Barça per desenvolupar economies d'escala.

5. L'oportunitat de creixement del Barça com a club més important del planeta en els propers deu anys és indiscutible i, de ben segur, depèn d'enriquir la seva identitat pròpia, per ser més singular, per esdevenir una proposta atractiva i sòlida i, sens dubte, un model pluriesportiu robust i guanyador és un model únic i irresistible que val la pena posar en valor.

1. Es indiscutible que las hasta hoy denominadas secciones del Barça han sido un puntal para generar un club más plural y ganador. Tradicionalmente, los equipos de baloncesto, balonmano, fútbol sala, hockey ... han dado títulos nacionales, estatales y europeos y, por tanto, días de gloria a los barcelonistas; cada deporte tiene jugadores legendarios (Epi, Solozábal, Jiménez, Grau, Sagalés, Barrufet, Masip, Borregán) que han hecho vibrar al Palau y han agrandado la historia del Barça. Después de todo, tener en diversos deportes equipos que compiten en la élite europea es un honor.

2. Esta identidad pluriesportiva, esta propuesta de club grande, contrasta con las dinámicas deficitarias de los equipos deportivos que no son el fútbol. Es decir, es la fuerza del fútbol la que hace viable que los otros deportes puedan contar con unos presupuestos más generosos, lo que ha permitido tener una ventaja respecto a otros competidores locales. Esta es una realidad de la que se suele hablar poco, porque es incómoda, pero precisamente, sin un buen diagnóstico, será más complicado fortalecer la identidad de club pluriesportiu.

3. Pensando a largo plazo y con el objetivo de garantizar la viabilidad del baloncesto, el fútbol sala, el balonmano, el hockey ... es imprescindible crear ligas europeas que fortalezcan la competitividad, la generación de ingresos a través de derechos televisivos y de patrocinadores y el interés de los aficionados y espectadores. Asimismo, hay que reforzar y redoblar los esfuerzos por el modelo propio de la Masía, impulsar el talento interno desde abajo, intentar que surjan grandes deportistas de la cantera, ya que es la mejor manera de conseguir una plantilla de primer nivel.

4. Conceptualizar los deportes que engloba el Barça como secciones puede ser uno de los principales impedimentos para su desarrollo natural. Evidentemente, la identidad azulgrana debe ser compartida, pero sería bueno dotar de más autonomía cada deporte, fomentar criterios organizativos basados ​​en la excelencia y aprovechar la marca Barça para desarrollar economías de escala.

5. La oportunidad de crecimiento del Barça como club más importante del planeta en los próximos diez años es indiscutible y, a buen seguro, depende de enriquecer su identidad propia, para ser más singular, para convertirse en una propuesta atractiva y sólida y, sin duda, un modelo pluriesportiu robusto y ganador es un modelo único e irresistible que vale la pena poner en valor.