Rubiaka
Desde Jul '03 Último post Jul '05 Visto Sep '10 Ítaca

Die verlorene Zeit fängt man nie wieder ein...

   Status: happy L & J 6-3-06!! :D:D !!

   Foto: yo y Argon
   Ich habe mein Herz in dich verloren...

Actualmente no entro mucho por aquí, pero no me olvido de los que hay en esa lista de la derecha. Os mando muchos besos y espero poder volver a hablar pronto con vosotros. Ahora mismo estoy estudiando, dando clases en una academia y trabajando en un bar, así que estoy bastante off. Hasta pronto!

Sólo cuando el último arbol haya sido cortado,
sólo cuando el último rio haya sido envenenado,
sólo cuando el último pez haya sido pescado,
sólo entonces descubrirás
que el dinero no se puede comer.

Profecía india.

<u>Y uno aprende</u>

Después de un tiempo,
uno aprende la sutil diferencia
entre sostener una mano
y encadenar un alma;
y uno aprende
que el amor no significa acostarse,
una compañía no significa seguridad;
y uno empieza a aprender
que los besos no son contratos
y los regalos no son promesas,
y uno empieza a aceptar sus derrotas
con la cabeza alta y los ojos abiertos
y uno aprende a construir
todos sus caminos en el hoy,
porque el terreno del mañana
es demasiado inseguro para planes
y los futuros tienen una forma
de caerse en la mitad;
y después de un tiempo
uno aprende que si es demasiado,
hasta el calorcito del sol quema,
así que uno planta su propio jardín
y decora su propia alma,
en lugar de esperar que alguien le traiga flores;
y uno aprende que realmente puede aguantar,
que uno es realmente fuerte, que uno realmente vale,
y uno aprende y aprende...
Y con cada día uno aprendre.


Jorge Luis Borges

"-¿Qué existe al otro lado del desierto? -inquirió Laila al cabo de ese largo silencio-. Nunca fui más allá de las montañas de Hualia.

  • Gente -fue la respuesta-. Mucha gente. Gacel meditó recordando su experiencia en El-Akab y los oasis del Norte, y movió la cabeza negativamente-. Les gusta amontonarse en espacios diminutos o en casas estrechas y malolientes, gritando y alborotando sin razón, robándose y engañándose como bestias que no saben vivir más que en manada.



-¿Por qué...?

Hubiera querido dar una respuesta porque le enorgullecía la admiración que Laila sentía por él, pero no conocía esa respuesta. Él era un imohag nacido y criado en la soledad de los grandes espacios vacíos, y en su mente, por más que él lo intentara, no cabía la idea del hacinamiento, y el voluntario gregarismo a que parecían tan aficionados los hombres y mujeres de otras tribus.

Gacel acogía con gusto a los visitantes y amaba reunirse en torno a la hoguera, a contar viejas historias y comentar las pequeñas incidencias de la vida cotidiana, pero luego, cuando las brasas se consumían y el negro camello que transportaba a lomos el sueño, cruzaba silencioso e invisible el campamento, cada cual se apartaba a su distante tienda, a vivir su vida a solas, a respirar profundo, a gozar del silencio.

En el Sáhara cada hombre tenía el tiempo, la paz y la atmósfera necesarios para encontrarse a sí mismo, mirar hacia la lejanía o hacia su interior, estudiar la Naturaleza que le rodeaba, y meditar sobre cuanto no conocía más que a través de los libros sagrados. Pero allá, en las ciudades, en los pueblos, incluso en los minúsculos villorrios beréberes, no había paz, ni tiempo, ni espacio, y todo era un aturdirse con ruidos y problemas ajenos; con voces y riñas de extraños, y se tenía la impresión de que resultaba mucho más importante lo que le ocurriera a los demás, que lo que pudiera ocurrirle a uno mismo"

Tuareg, Alberto Vázquez Figueroa.

<u>K.L. REICH</u>, Els Catalans als camps d'extermini de Hitler
Joaquim Amat-Piniella.

Cap. XI:

“En Francesc portava massa temps a la infermeria per poder compartir la fingida despreocupació d’aquella resposta. “Als moribunds no els visiten”, va pensar. Quant al trasllat, sí, segur que seria cert. No sabia res de les fitxes amb la creu vermella, però no creia escapar-se de la pròxima tria. Cosa estranya, l’angoixa s’havia esvaït. Hagué de sotmetre’s a una certa violència per fer-se càrrec que aquella podia ser la darrera matinada. Se l’havia imaginada de mil maneres possibles, però mai no hauria cregut que pogués arribar amb la placidesa interior que en aquells moments sentia. Potser unes hores més tard jauria estibat i nu al dipòsit del crematori, un cadàver entre centenars de cadàvers, però, tot i això, ja no tenia por de res. El cor li batia amb regularitat i, per més esforços que fes, no sabia endevinar enlloc la proximitat de cap abisme. Al contrari, veia davant seu com un pendís suau, sense fi, on els sentits deixaven de produir cap molèstia. Les sofrences, les injustícies, les ingratituds, l’oblit, els odis, els crims, la dolorosa autoexigència de sempre... tot s’esvaïa per donar pas a una rara dolcesa. ¿La del no-res? Fins mancava de sentit aquella recança que de tant en tant el prenia, de no haver posat un final ràpid a les seves desventures repel.lint l’agressió del SS amb un gest viril. Una llum nova s’havia fet damunt de les coses, i la revenja, com a passió, apareixia ara sota l’aspecte molest d’una tensió abassegadora i fatigant. ¡Se sentia molt per damunt de tot això! La certesa que el sacrifici no era tal des del moment que afirmava la raó i l’essència del seu ésser li feia acceptar la mort com un colofó obligat, sense el qual els seus anys de lluita no tindrien sentit. ¿Per què desitjar res més si tenia la pau infinita a l’abast de la mà? “No pas el no-res, sinó una pau infinita...”

  • Qu’est-ce qu’il y a?- li preguntà un veí de llit, alarmat pel moviment que havia fet.
    Era un jueu holandès de disset anys, malalt de tifus.
  • Arrive que nous avons eu le gros lot, voilà! – contestà en Francesc, enigmàtic.
  • Je ne comprends pas ce que tu veux dire.
  • Ce soir...j’aurai le temps de t’expliquer ça...Maintenant j’ai somneil.

Havia entrat el Kapo dels infermers, acompanyat de dos subordinats, i se n’anava dreturerament cap al llit del polonès.

  • Has de passar visita –li digué-. Aquests t’ajudaràn a caminar. Ets el 27-65, ¿no?

Va fer un senyal a la llista. Els infermers es carregaren el malalt, fent cadireta. El malaurat esclatà de sobte en un xiscle estrident. Amb els ulls desorbitats i una veu que no semblava seva, cridava:

  • Em porteu a matar...No, ¡no vull morir!

Va ser el senyal que desfermà la tempesta. Mentre els uns començaven a plorar a grans gemecs, altres cridaven que estaven bons, que allò era un crim. Alguns llençaven imprecacions i insults, altres resaven en veu alta o invocaven els seus familiars. En Francesc es posà les mans al cap com per protegir-se d’aquella desesperació que l’assetjava per totes bandes. En aclucar els ulls pretenia cloure tots els sentits; no volia veure la mort sota altres aspectes que els ja acceptats per la seva voluntat, els que la feien benigna i gairebé desitjable.
Un cop fora el polonès, es va fer un silenci oprimit, com si esperessin la realització d’un miracle impossible. Només se sentien uns sanglots ofegats que semblaven mesurar el temps. Cap prodigi no es produí: al cap d’uns minuts, el Kapo tornà amb la llista a les mans.
El jueu holandès fou el tercer de la sèrie. En Francesc li prengué la mà.

  • Rappele-toi...ce soir...j’ai à te parler...Courage, mon cher! –li digué amb un feble somriure-. Nous causerons longuement ce soir.

El minyó era valent. No havia obert la boca d’ençà de la breu conversa d’abans, i ara esguardava en Francesc amb una expressió greu, sense sortir tampoc del seu silenci.
Ja una bona colla de llits eren buits quan el Kapo va entrar i s’adreçà a en Francesc. Aquest enretirà la manta. Hauria estat el seu desig baixar del llit sense ajuda i presentar-se a la “sala de liquidacions” pels propis peus. No pogué. Sostingut pels dos infermers, abastà tot el dormitori amb una sola mirada. “És la darrera vegada que veig aquests llits –pensà-, aquest sostre, aquesta porta, aquest passadís”. Ben poca cosa li quedava.
La sala on va entrar era gran com un menjador de Block. Assegut darrere d’una tauleta, hi havia el metge SS regirant papers. Al centre, sota una pantalla ampla, la taula de cures, articulada i coberta d’un hule granat i, al costat mateix, una tauleta de vidre amb rodes, plena d’ampolles i estris niquelats. Un infermer portava una bata blava: un conegut. Altres metges –presos- eren al volt de la taula gran: altres coneguts. En Francesc s’hi trobà estirat i nu. Tingué la impressió que el temps corria adelerat i que els moviments d’aquella gent eren bruscos com els d’una màquina. La pantalla, amb el mirall còncau del seu interior, semblava recollir materialment la seva atenció. Sentí fred i remarcà que la pell se li havia posat de gallina. ¿Què significava tot allò? Hagué de violentar-se per situar el pensament i recordar que anava a morir. Pocs minuts, potser segons... “Sóc un idiota-va pensar-. Estic somiant. Ni metges, ni taules, ni pantalla, ni jo mateix”.Només era real aquell mirall còncau que l’absorbia i l’anihilava, que esborrava de la consciència el rastre del temps i les dimensions de l’espai. ¡La mort era un mirall! Freda, lluent, virtual, una imàtge il.lusòria, el reflex invertit d’un món absurd, d’uns homes movent-se a sotracs mecànics entorn d’una taula on hi havia estirat un altre home. En Francesc pensà que aquell moment fugitiu, inconscient, irreal, era el que pesava, obsessionant, damunt tota la vida. Trobà que el passat tenia alguna cosa de grotesc. Les bregues d’anys i anys només per evitar aquell moment, per retardar-lo, li semblaven ara desproporcionades i fins ridícules. ¿Por, de què? ¿D’aquesta llum que l’enlluernava amb l’esclat d’una revelació? El mirall deformant era la Mort, i la tenia damunt dels seus ulls, fascinant pel que tenia de màgica, imponent pel que tenia de serena. Allargant la mà l’hauria tocada...
Devia fer molta estona que era allí ajagut, perquè en fregar-se la pell de la cuixa la remarcà gelada. ¡Refredar-se! Ja no tenia importància.- Els mots li sortien sense esforç, sense propòsit de pronunciar-los.

  • Vinga...¿Què espereu?

No havia vist que el metge espanyol parlava en veu baixa amb l’oficial. No comprengué que el seu amic maldava per salvar-lo fins que el SS s’atansà a la taula de cures. Un rostre hermètic s’abocà damunt seu. En Francesc es fixà que anava molt ben afaitat i pudia a cold cream de guerra. Després d’un cop d’ull ràpid, el metge retornà als seus papers. En Francesc no s’adonà pas del signe d’intel.ligència que feia aleshores a l’infermer de la bata blava. Percebé, uns segons després, el dringar dels instruments damunt del cristall de la tauleta. Sense girar el cap va veure perfectament que aquell tipus tenia una gran xeringa als dits, una xeringa armada d’una agulla molt llarga.

  • Em fareu mal?-preguntà amb un interès fictici. En realitat, ja tant se li’n donava.

L’infermer era alemany i no el comprengué, però el metge espanyol cotnestà:

  • Amb aquest tractament milloraràs. No tinguis por.
  • Ja ho sé-digué en Francesc, somrient-.¿Triga gaire a fer efecte?
  • No gaire-contestà el metge amb veu fosca.

I li posà la mà al braó.

L’atracció de la pantalla esdevingué irresistible. Algú feia pujar la taula lentament, cap al mirall còncau, el qual ja no recollia les llums, sinó les imatges invertides de tots els homes, de totes les coses. En Francesc se sentí punxat al cor. L’arma era freda i s’eixamplava sense parar dintre del seu pit. Un dolor viu, però no insuportable. Tot desapareixia a poc a poc i només el mirall conservava les ombres vagues d’una nit gairebé maternal. Un gran soroll que venia de dintre el cap l’eixordava, com si el cervell anés a esclatar; un soroll que es convertí en un xiulet allargassat, fi i perforant. Mentrestant, la taula no parava de pujar lentament...

  • La gasolina no m’arribarà- digué l’infermer de la bata blava.
  • Fes les dosis més petites- respongué el metge SS -. Amb menys també moren.
  • Triguen més i pateixen molt.
  • No importa. Redueix la dosis.

Durch strassen bevoikert
Wir laufen breit
Wir sind zufrieden
Die nacht ist schon

Wenn du im halbschlaf bist, in wunderland
Und einst von mir entfernt bist
Schau in den himmel
Die engelshande saen senfkomer des wahnsinns

Schau auf die uhr
Ich muss zu bett
Wir tanzen zusammen
To the tennesse waltz

Luna - The Slow Song

Caresse sur l'océan
Porte l'oiseau si léger
Revenant des terres enneigées
Air éphémère de l'hiver
Au loin ton écho s'éloigne
Châteaux en Espagne
Vire au vent tournoie déploie tes ailes
Dans l'aube grise du levant
Trouve un chemin vers l'arc-en-ciel
Se découvrira le printemps

Caresse sur l'océan
Pose l'oiseau si léger
Sur la pierre d'une île immergée
Air éphémère de l'hiver
Enfin ton souffle s'éloigne
Loin dans les montagnes
Vire au vent tournoie déploie tes ailes
Dans l'aube grise du levant
Trouve un chemin vers l'arc-en-ciel
Se découvrira le printemps
Calme sur l'océan.

Les Choristes

Filla del cel, jo só la Font de l'Oreneta;
em descobrí l'ocell i em coronà el poeta.

Josep Carner.

"Cuando descubro que hay moscas en la habitación comienza a torturarme la idea de que el ataúd ha quedado lleno de moscas. Todavía no lo han clavado, pero me parece que ese zumbido que confundí al principio con el rumor de un ventilador eléctrico en el vecindario, es el tropel de las moscas golpeando, ciegas, contra las paredes del ataúd y la cara del muerto. Sacudo la cabeza; cierro los ojos; veo a mi abuelo que abre un baúl y saca algunas cosas que no alcanzo a distinguir; veo en la cama las cuatro brasas sin nadie de los tabacos encendidos. Acosado por el calor sofocante, por el minuto que no transcurre, por el zumbido de las moscas, siento como si alguien me dijera: "Estarás así. Estarás dentro de un ataúd lleno de moscas. Apenas vas a cumplir once años, pero algún día estarás así, abandonado a las moscas dentro de una caja cerrada..." Y estiro las piernas juntas, y veo mis propias botas negras y lustradas. "Tengo un cordón suelto", pienso, y vuelvo a mirar a mamá. Ella también me mira y se inclina a atarme el cordón de la bota."

Gabriel García MÁRQUEZ.

Firmas

DEVIL-666
DEVIL-666 Ene '14
^_^
Maa4T
Maa4T May '10
buahhh yo pase mazo de tiempo sin conectarme..
ademas me banearon y asta que cree otra llovioo bastante xD:!
yo bienn la vida me trata bien y yo a ella tonces fluyoo:)
muxos conciertos en las americas me dejaste una agenda bienn bienn complicada eee:!
bs
garktz
garktz May '10
a Maa4T no le buitrees sin mi permiso o las consecuencias seran fatales
garktz
garktz May '10
a Maa4T no le buitrees sin mi permiso o las consecuencias seran fatales
  • Desde Jul '03
  • Último post Jul '05
  • Visto Sep '10
  • Ítaca